No és gaire difícil d'imaginar que tot plegat va acabar com el rosari de l'aurora. Una remor provinent de l'est em despertà. Semblava una cascada, una ventada entre les fulles o el rum-rum d'en Gimfrau amplificat. Cada cop era més forta. S'acostava inexorablement. Clac, clac, clac. No sabíem de què es tractava però venia del bosc. Ens vam posar en guàrdia i ens vam mirar els uns als altres amb ulls d'esglai. Érem cavallers, però teníem por. Ho reconec, érem uns mitja-tites i, despullats com estàvem, encara era més evident.
La venjança de la Fullarda de les Foixardes no tenia aturador. Volia aixafar tots els homes que havia conegut, prendre'ls la virilitat, desbrossar-los d'estultícia, castigar-los per la penúria que havia hagut de patir només pel fet d'anar de flor en flor, com les abelles. Però ella s'havia convertit en abella reina, en la més inspiradora de les Foixardes, que la seguien amb l'ànim esbatanat. La Regarda havia anat explicant maldats dels cavallers a les Foixardes, neòfites en la masculinitat. Tot el que sabien dels homes ho havien après de la ressentida Fullarda, que els havia explicat que per calmar el delit dels homes, i de retruc, el seu, havien de menester unes tenalles.
Clac, clac, clac. La remor de l'aixecament foixard s'apropava. I nosaltres sense saber el fat que ens esperava. El bosc canvià de color en un 'plis' i les fulles passaren del verd al vermell. No, era una munió de foixardes que es barrejaven en l'espessor. S'acostaven assedegades, fulgurants. L'adrenalina les feia escopir i escopir, cosa que esparverà els meus amics cavallers. Ai uix! Clac, clac. Les mongetes, tenalles en mà, s'abraonaren a sobre nostre tot cridant: 'Calma'm, cavallera!' i 'Mostra'm la cosa!'
En el regne de la confusió, tot es viu a càmera lenta. Així fou com vaig poder observar amb detall, com si la cosa no anés amb mi, l'escapçament general dels membres de la meva troupe de cavallers a mans d'un eixam de monges de vermell. No quedà ningú sencer, excepte jo. Tampoc en Gimfrau. ¿Que com vaig aconseguir preservar la meva integritat? Ben fàcil: em vaig tapar amb la flassada.
Quan el clac clac s'acabà, aparegué na Fullarda, triomfal, virginal, que anà recollint un per un trossets dels meus amics cavallers, que van esfumar-se plorant cap al bosc. Si n'eren, de mitja-tites! Més que mai. La Regarda recomptà els trossets i en regalà un a cada mongeta. Per alguna estranya raó, les mongetes no se sentiren sadollades. Com és que el seu ventre continuava regurgitant? Es giraren cap a la Fullarda inquisidores. Per què se sentien més tenallades elles que ells? Que potser na Regarda les havia utilitzades per executar la seva venjança personal? Les havia engalipades! Havia despertat en elles la fam hormonal i els havia tret la mel dels llavis. Seria l'última cosa que faria com a dama de les Foixardes. Les germanetes de la vermellor arrossegaren la Regarda pel cabell fins al convent, on viuria un dels finals més esgarrifosos que s'han llegit mai. Us l'explicaria, però les Foixardes no el deixaren escrit, per allò de la dislèxia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada