L'home del banjo (XIX)

En haver recuperat l'atenció exclusiva d'en Gimfrau, el meu interès va canviar. O, si més no, es va diversificar. En aquell temps aparegué a les nostres vides un joglar que vagava de cort en cort, un poeta de mirada. Tenia múltiples noms, a cada castell se'n construïa un de nou i llegendari. I jo que m'enamoro de les pedres, vaig sentir una mena d'atracció intel·lectual vers aquell jove formós que em tocava instruments. A mi em va deixar que l'anomenés com volgués. Però jo no em vaig atrevir a posar nom a una cosa tant bella, cap nom li faria justícia. Tocava el banjo com si fos una extensió d'ell mateix. Vaig demanar-li que m'ensenyés a tocar-lo, ell que en sabia tant. Llavors me'l posava a la falda, se'm posava a darrere i col·locava les meves mans allà on tocava perquè l'instrument excel·lís. Jo m'interposava entre el seu banjo i ell, i em deixava portar. Posa el dit més amunt. Veus com vibra? Ara, ara, així m'agrada! I així interpretàvem pentagrames d'amor.