L'home més guapo del món (XX)

Algun home al món és el més guapo. La qüestió és que ell no ho sap. Jo vaig decidir anar-lo a trobar. No em va costar gaire, doncs jo havia voltat molt món i l'home del banjo tenia molts punts per ser-lo. Sí, definitivament, no hi havia dubte que era l'home més guapo sota la capa del cel. Qui, sinó ell, m'ho sabeu dir? Però, què havia de fer-ne, d'aquesta valuosa informació? Anar, i dir-li: 'Eh, home del banjo, que sàpigues que ets l'home més guapo del món'? Si la informació és poder, jo era totpoderós i ell, l'home més guapo del món, encara que ho ignorés. Junts fèiem un tàndem únic. Per bé que ell era un ignorant, jo suplia aquesta mancança i ell completava la meva bellesa fins a la perfecció perquè la seva presència m'il·luminava i em feia sortir de la penombra. Em convertia en l'home més guapo del món. Ep, però qui era més guapo, aleshores? Ell o jo? L'ou o la gallina? El que és clar és que no hi pot haver dos homes més guapos del món. Però jo em sabia el més guapo al seu costat, cosa que em situava un esglaó més amunt, pel fet de saber-ho, sabeu? Per això, sempre que em venia a tocar el banjo li feia notar l'aparició d'arrugues que no tenia, la mala cara que no feia o lamentava la presència d'unes canes que en realitat no feien sinó que convertir-lo en més guapo i interessant.

Fins el dia en què en Gimfrau va trobar-se amb el joglar i li digué:

-Que no ho saps, que ets l'home més guapo del món?

Aquell dia vaig començar a fer ulleres i em va sortir papada.