Sobre les eines del camp (XXXII)

En Llúpol m'ensenyà a fer anar les eines. Tenia una força animal desmesurada, producte de tants d'esforços sota el sol. No hi havia espiga que es resistís a la seva dalla, ni tronc que no esberlés amb la destral. Múscul, suor. Feia anar la forca amb un mestratge que garratibava i l'aixada, ai l'aixada!, quina manera de cavar! Destriàvem el gra de la palla, segàvem el blat i arrencàvem les males herbes. Jo m'iniciava en el món de la pagesia amb devoció. No hi havia res més enllà de l'amistat, per bé que treballàvem despullats, com pertoca entre els pagesos. Quin sentit té vestir-se per anar al camp?

En Gimfrau, què dic, en Llúpol tenia una arada descomunal, feia respecte. Jo li suplicava que me la deixés utilitzar, però ell s'hi negava, tenia un alt valor sentimental. L'havia heretat del seu pare, que l'havia heretat del seu avi, i així successivament. N'estava molt orgullós i no la deixava a qualsevol. Jo intentava imaginar quants solcs havia fet al llarg dels temps. La veritat és que es veia una mica atrotinada, de tant d'ús, i vaig concloure que en Llúpol era un destraler per segons què.

-Almenys deixa que te l'envernissi. Tinc uns olis que la deixaran relluent -vaig oferir-li.

Finalment vaig vèncer les seves reticències i li vaig revelar els secrets de la restauració, que jo dominava i que ell no havia pogut conèixer mai, sempre dedicat a les faneques. En Llúpol em va demostrar que la vida al camp és molt dura.