Ja ho veieu. Em vaig quedar sol. Sor Fullarda trencà el vincle que més m'unia als cavallers. Tots anaren a trobar-se a ells mateixos, literalment; caminaren cap-cots xutant les pedretes del camí per si al dessota s'hi descobrien extraviats. Regiraren el camp de punta a punta. N'hi hagué que reeixiren en la recerca, però les peces no acabaven d'encaixar. En fi, desaparegueren per sempre més, en forma d'autèntics cavallers migpartits. Tots menys en Gimfrau, o el que quedava d'ell, que es quedà al meu costat. No volgué despullar-se més en presència d'altri, o en presència meva, però era el mateix. No quedava ningú. Ell hi havia perdut molt, en la contesa.
Havíem de refer-nos de tot allò, però com? Jo volia complaure'l però m'era impossible. N'Arinyolà hi posava dedicació, però es donava cops de cap contra la realitat. M'acompanyava a tot arreu i se m'arrapava a la cama com un gos en zel que no acaba de trobar el camí. De resultes de l'escabetxada, projectava en mi les seves frustracions. Desitjava tant recuperar-se d'aquell infortuni! El veia que posava totes les forces en concentrar-se, es posava vermell de l'esforç. Amb molt d'èmfasi, esma i força de voluntat, en un d'aquells esforços sobrehumans, com un bolet, plop!, li cresqué una punta nova. Jo no sé si li sortí un tros de budell o si realment se li regenerà el pinetell. Misteris de la natura.
Hahahahaha!
ResponEliminaNoi, no t'he comentat fins ara, però sóc seguidor fidel d'aquesta història! que ho sàpigues :-)
Clac clac! hahahahahahaha... quina gran imatge... les monges embogides amb tenalles hahaha