Per la nostra banda, en Gimfrau semblava un nen amb sabates noves. Ja no es tornà a vestir més. La batalla ens havia unit i em vaig acostumar a tolerar els pèls de tots els racons del seu cos. Sovint es despertava amarat de suor cridant: 'No, la meva no!' Llavors es palpava per corroborar que hi era tot. I m'ho feia comprovar a mi també, com per tenir una segona opinió. Si no, no podia tornar-se a adormir, el pobre.
Passaren els dies i semblà que vivíem una nova esplendor. Grimpàvem pels marges, trescàvem camins, ens deturàvem a explorar caus i rodolàvem pels codolars. Però va resultar ser tot un miratge. En Gimfrau estava més fixat en el fet de saber-se complet que no pas en completar-se amb mi. S'obsessionà, vaja. Allò que passa quan quedes escapçat i et recuperes després de molt desitjar-ho. Per moltes coves que fondegéssim i lianes que enrosquéssim, encara que compartíssim la fullaraca i el sotabosc, ell solament veia la punta de l'univers, el seu univers. I un bon dia es llevà sol.
Pensàveu que hi hauria Gimfrau per sempre? Jo també. Però un món nou se m'atansava, i aquest món es deia Llúpol Iradié.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada