Recomptes (XXV)

L'amistat amb en Gimfrau grinyolà. No tinc més remei que contar-vos aquell episodi vora el castell. N'Arinyolà comptava brins d'herba a mig matí quan vaig arribar. Em féu una proposició. Em proposà d'ajudar-lo a comptar l'herbei. Vam deixar la roba a una banda -em pregunto per què ens vestíem al matí si sempre ens acabàvem despullant per sentir la brisa acariciar el pelam del pit-. Davant l'envergadura de la comesa, vaig intentar reformular l'objectiu: I per què no ens posem a comptar els nostres pèls, que acabarem abans? En Gimfrau accedí i vam començar a escanejar-nos la pelussera. Jo tenia més feina que ell, perquè els d'Arinyolà tenen l'esquena peluda. Però vaig iniciar el recompte pel braç, i vaig anar pujant. Ell em feia la zona ventral. Cansat de l'avantbraç vaig llançar-me a repassar-li la cuixa, però una i una altra vegada em descomptava quan arribava al capdamunt. Ell comptava en silenci, movent els llavis durant l'enumeració. Jo diria que comptava en francès, quatre vint disset, quatre vint divuit... encara que no les tinc totes, també pot ser que no sabés comptar a partir d'un cert número, i d'aquí l'interès en practicar. Així passàrem hores i hores. L'espessor no m'aclaparava, era més un repte que un entrebanc. Al cap del dia ja estava rastrejant-li la patilla quan l'alegria s'esvaní: en Gimfrau d'Arinyolà, l'harmoniós, el dels 737.494 pèls al pit, també tenia pèls a les orelles! Oh, natura ignominiosa! Qui podia continuar amb aquell encàrrec amb tal greuge per als sentits?