Ho vaig deixar tot enrere. Amistats, amors i altres falòrnies i em vaig dirigir cap a mi. Jo era un cavaller amb molts recursos, deixeble de mi mateix. No estava sol, sentia la presència dels insectes poligonals, feia massatges a les fulles, em refregava en les alzines sureres, com els óssos, però de cara. Saltava de nenúfar en nenúfar sense enfonsar-me i afaitava els captus del camí. Mantenia una vertadera relació amb la natura. M'embolicava amb les plantes enfiladisses i em creixien alguns líquens escadussers pel cos. Havia llegit llibres d'històries personals d'unions espirituals amb un tot místic i perenne, però només jo m'havia fusionat físicament amb la natura. Tant, que dels peus em sortiren arrels, dels narius, flors, i tossia pol·len. Cof cof. Vaig restar una temporada com un vegetal, recuperant-me de les derrotes, catàrtic i eremític.
Fins que un bon dia em trasplantaren. Vaig obrir els ulls en una casa desconeguda. Em feien mal tots els ossos. Per una finestra vaig poder observar un jove ferreny que llaurava un camp despullat. El vaig mirar durant no sé quantes hores. Vinga fer anar l'arada! Em vaig tornar a endormiscar fins que vaig notar l'esguard d'una mirada escrutadora. La veu, no diré rogallosa, però sí una mica ronca del pagès de galtes vermelles, suor al front i mirada franca em digué:
-Calma't, et vaig trobar al bosc arrupit, mig enterrat entre falgueres. Tossies. Et vaig portar a casa meu, et vaig netejar i curar. Em dic Llúpol i ara necessites repòs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada