El convent de les Foixardes (XXVII)

Les monges del convent de les Foixardes no parlaven gaire entre elles, perquè ja parlaven prou amb Déu. Vestien un hàbit vermell, perquè la fundadora del seu orde, Foixa d'Arda, mai va estar d'acord amb què el blanc fos virginal i pensava que el roig de la sang s'esqueia més, i també era més sofert. Què hi havia més pur que la sang de Crist?

Les monges aprenien de tot: llegir -però no escriure, perquè Foixa d'Arda fou dislèctica-, plantar cols i pastanagues -però no bròquils ni raves ni res que fos masculí-, descosir -però no cosir, perquè na Foixa observava que només Déu pot crear- i escopir -perquè a la d'Arda, ja de gran, li queia la bava i no volien assemblar-s'hi en això-. De fet, quan parlaven, que era poc, ho feien només amb paraules de gènere femení. No tenien plats, sinó plates; ni gots, sinó copes; ni tampoc crucifixos, sinó creus. Si no trobaven la paraula, feien servir 'cosa'.

El convent era ple de proscrites de l'amor, poetesses sense inspiració, vídues virginals, màrtirs de cor i presoneres de la vida, totes per vocació. I ara, també fetilleres. L'arribada de na Fullarda Regarda commocionà el convent, era l'única que havia extraviat la puresa, i de quina manera. Així que totes s'interessaren per les experiències virils de la Regarda, per les tonalitats, les mides i les textures d'aquella cosa que encara que tingués nom femení preferien continuar anomenant cosa.

La nova Fullarda de les Foixardes, adonant-se que tenia informació i que la informació és poder, va anar dosificant els coneixements que havia adquirit pels castells de la contrada a canvi de guanyar llibertats dins el convent. Ja no menjaria només rosegons de pa sucats amb llet. Ella vestiria de blanc. Ben aviat, les monges li descosiren el millor vestit que la Regarda s'hagué emprovat mai. Així fou com totes i cada una de les monges, amb cada detall que escoltaven de la fetillera, experimentà un delit creixent a les entranyes, un nou món que maldava per esclatar al seu ventre, una ànsia incandescent que feia trontollar les parets mil·lenàries del recinte monacal. Ahhhhhh, un crit comunitari refilava claustre enllà cada nit i s'espargia amb el vent fins a les orelles dels meus amics cavallers, i les meves mateix, i sentíem atemorits com creixia una brasa a l'altra banda del bosc que ens escalfava la pell fins al límit de socarrimar-nos.

¿Podrien contenir tanta cremor, les Foixardes?