Dels seus talons (XVII)

És moment per explicar-vos com va anar el primer dia que en Gimfrau em va permetre fer-li un massatge als peus. Un bon dia es vestí amb espardenyes d'espart roses, a retaló. Quan voleiàvem despullats no em fixava en els seus peus, però ara que anava de tèxtil només li'n podia admirar els talons. I quins talons, els d'en Gimfrau! Li ho vaig comentar:

-Quins talons que tens!

-T'agraden?

-Ben rodons!

-Toca, toca.

I li vaig engrapar els talons com qui sospesa un préssec per avaluar-ne la maduresa. S'esdevingué que, en tenir-lo ben agafat pels talons, en Gimfrau experimentà un gran alleujament; una sensació d'esgarrifança li recorregué el cos, de punteta a punteta, d'extremitat a extremitat i més enllà. No sabia que les meves mans podien ser l'origen de tant de plaer. I vaig sentir la necessitat de convertir aquella experiència en periòdica. Qui no hauria fet el mateix, per una amistat com la nostra, qualsevol? Amb molta cura, li vaig extraure les espardenyes d'espart roses, les vaig flairar amb curtes i repetides inhalacions, tal com s'han de flairar els bons vins, i vaig col·locar delicadament els seus peus al meu ventre, per donar-los escalf. Aleshores vaig tenir més a prop els bessons.

-Quins bessons més ben posats!

-T'abelleixen?

I vaig emprendre una suau i rítmica frega, amb deteniment, mirant de no estirar-li els pels. Vàrem canviar de postura, perquè em vaig animar i li vaig proposar d'aplicar el mateix procediment a les cuixes. Vaig haver-les-hi de separar, per arribar a tots els racons, acaronant-li els músculs, que tenia molt tensos, pobre.

-Quines cuixes!

-Oi?

-I quin bé de Déu!

Els sons guturals que emetia en Gimfrau no em deixaven aclarir si es tractava de roncs perquè s'havia adormit, d'efectes del desentumiment o de gemecs de ves a saber què. Tot acabà amb un sospir sincopat.