Plovia (XXIII)

Si m'ho demaneu així, no us puc dir que no. Voleu saber què va passar entre en Gimfrau i jo. Voleu saber si quan dic amistat vull dir amor i si quan corríem despullats pel bosc buscàvem bolets o rostollàvem. Satisfaré la vostra avidesa explicant-vos aquella petita anècdota que il·lustra tan bé allò que sentíem l'un per l'altre. Plovia aquell dia, perquè sí. I en Gimfrau va relliscar. Crec recordar que va trepitjar una granota i va caure. Evidentment, anàvem sense roba, per sentir com la natura trucava per entrar als nostres cossos. Toc toc, feien les gotes. No, no em va caure al damunt. Va caure de cul i va anar lliscant per les pedres molles, pendent avall, entre les falgueres. Jo vaig sentir el cop com a meu i no vaig poder evitar solidaritzar-me amb en Gimfrau, així que vaig llançar-me de cul pendent avall, per viure la mateixa experiència i que no se sentís sol, o almenys el més acompanyat possible en la solitud de la caiguda. Toc toc. Tots dos, amb el cul encetat i l'esquena esquinçada, ens vam quedar quiets sense dir res, estirats de costat, de panxa enlaire, amb el cel caient-nos a trossets, perquè sí. Nus i nuats, vam tancar els ulls per sentir el mal de l'altre intensament. I un instint visceral ens va impulsar a llepar-nos les ferides.